Llibre: Corpus de la Cuina Catalana

La Fundació Institut Català de la Cuina (FICC), fundat l’any 1994, agrupa més de 150 establiments a Catalunya i Andorra i té com a objectiu investigar, aprofundir i divulgar la gastronomia catalanomediterrània. Això podem llegir sobre els autors d’aquest llibre, immillorable presentació d’una obra imprescindible.

[@more@]Editat per Columna, en una edició de tapa dura i acompanyat d’uns protectors plàstics per poder fer-ne ús mentre cuinem sense por a tacar les pàgines, es tracta d’un resum acurat alhora que senzill de la cuina del país, amb més de 900 receptes típiques exposades en les seves 514 pàgines.

No hi trobareu fotos, però si un detall de la recepta i dels ingredients que us ajudaran a fer-les. Una obra de recopilació gastronòmica que no pot faltar a la cuina i/o biblioteca de qualsevol persona amant de la cuina i del país.



1 comentari

Restaurant CA LA TRINI

CA LA TRINI (972.402.329) al Pol. Mas Xirgu, Carretera de Santa Coloma, 73de Girona (Gironès – Catalunya)

El meu pare em deia que quan passes davant d’un restaurant on hi ha molts camions aparcats, vol dir que s’hi menja bé. Jo hi afegiria els treballadors de la construcció, especialment els delegats i representants de productes. Si hi passeu davant, veureu els cotxes de comercials de totes les firmes presents a la zona, Hilti, Spit, Würth… de les empreses distribuïdores, Metalco, Planas, Adroher… dels que treballen a les obres de l’AVE que s’hi fan a pocs metres i els agents del cos dels Mossos d’Esquadra, situats enfront en una d’aquestes comissaries blaves estandaritzades.

Hi podeu fer un tallat i marxar, però molt millor si us hi atureu una estona a esmorzar-hi bé, fins i tot si us hi entaleu en un esmorzar de forquilla i ganivet. A mig dia sempre és ben ple, en horari de Girona, gràcies a un menú de cuina casolana prou correcte i econòmic.

Molt recomanat per fer-hi un bon esmorzar abans de visitar Girona, per agafar-hi forces. No en sortireu decebuts.



2s comentaris

Restaurant CAFÉ IRUÑA

CAFÉ IRUÑA (94.423.70.21) al carrer Berasategui, 4 / Plaça dels Jardins d’Albia de Bilbao (Bizkaia – Euskadi)

Situat al centre de Bilbao, davant dels Jardins d’Albia i de Sabin Etxea, la seu del PNB-EAJ, el Café Iruña és una visita obligada per fer un esmorçar típic de café amb llet i “bollo” amb mantega o fer un “pintxo”, acompanyat d’una cervesa o d’un vi, encara que potser una de les coses que l’han fet més famòs per molts dels seus visitants, són els “pintxos morunos”, que es preparen en un racó de la barra amb carn de xai, espècies picants i suc de llimona.

Els encarregues i pagues a part de la resta de productes que se serveixen al local.Ideal per començar un sopar de pintxos, fent la primera parada i el primer mos i obrir la gana.



Comentaris tancats a Restaurant CAFÉ IRUÑA

Llibre: Història de Catalunya

En Jaume Sobrequès i Callicó ha escrit una breu però complerta història de la nostra terra. Se n’han fet edicions en castellà, anglès, francès i alemany, apropant la nostra història a milions de persones d’arreu del món.

[@more@]De lectura ràpida, senzilla i entenedora, l’ historiador ha aconseguit un llibre ideal per iniciar a qualsevol persona en el fascinant món de la història i especialment en la catalana. El text s’acompanya d’una vintena de pàgines amb mapes i gràfics per fer encara més entenedor el text. Arran d’aquesta lectura, és molt probable que el no habitual de la història, trobi una època que el pugui seduir per començar a gaudir amb el nostre passat.

Una obra que recomanaria regalar als amics o familiars de fora del principat i dels Països Catalans, que tinguin ganes per conèixer millor Catalunya i els catalans, així com la relació amb Espanya, França i la resta de nacions veïnes a la nostra.

1 comentari

Els polítics d’ Iniciativa es despullen

Encara que per molts de nosaltres no calia, per la majoria de la població, el fet que els biopijos d’ Iniciativa hagin decidit despullar-se, treure’s la “careta” per mostrar-nos a tots la seva realitat, la seva manera de ser, les seves formes, és d’ agrair. Ha calgut arribar a la Generalitat, a les quotes de poder tant desitjades per aconseguir-ho veure, però tard o d’hora havia de succeir.

Ens venen la moto del progressisme, del sindicalisme, de la sostenibilitat, de l’ecologisme i no sé quantes coses més, oblidant-se esmentar que fa uns anys anaven defensant el comunisme i el socialisme de les dictadures de l’antiga URSS i el països sotmesos sota la falç i del martell. Amb la caiguda del mur i de les dictadures, es van reconvertir cara a la galeria i ara, utilitzen altres paraules i un altre vocabulari per dir el mateix, per fer-nos creure que són una cosa, quan realment en són un altre de ben diferent. [@more@]

Quan veig gent com en Antoni Gutierrez Díaz “Guti” que era un polític molt treballador del PSU C, amb la millor estadística de presència al Parlament Europeu o d’altres com en Joan Herrera, que es van criar al barri de La Verneda o la presència a les manifestacions anti transvasament que es van fer al Delta de l’Ebre o defensant als okupes, un creu que són el que ens ensenyen, que tenen uns ideals, que allò que criticaven a CiU quan governava ells no ho farien i serien curosos i serien en vigilància permanent per evitar dur familiars a llocs directius del govern o que abans de pactar amb el Gobierno de España, parlarien entre ells i amb els seus socis, com constantment criticaven de CDC amb UDC i de UDC amb CDC. Però la realitat és ben diferent.

Se’m fa estrany veure un dirigent de “les esquerres” ex-comunista comprant a les botigues de moda de Passeig de Gràcia de Barcelona, roba de marca o aparcant el cotxe oficial al carril bici o destruint el mural que decorava la façana l’antiga seu d’ Aigües de Barcelona, ara seu de la Conselleria d’Interior, obra de Carles Madirolas o gastant-se més d’un milió d’euros en una campanya publicitària com la de “Visc a Barcelona!” en lloc de fer-ho en altres coses més necessàries per la gent de la ciutat o comprant-me una bonica casa a la Cerdanya. De fet, se’m faria estrany si creies que realment els ideals que defensen als meetings fossin els ideals que realment tenen.

Diuen que evitaran la MAT, el tercer cinturó, els túnels de Bracons, tancaran les centrals nuclears… la llista del que diuen que faran és llarga, però que és el que en més de 5 anys de tRIPartit a Catalunya i molts més a la ciutat de Barcelona han fet? Penseu una mica, recordeu el que han dit i el que fan i us adonareu que el que fan no quadra amb el que diuen.

Ara, quan han signat per poder fer el transvasament, perdó! La captació temporal d’emergència; quan han malbaratat diners públics en campanyes innecessàries, quan ja s’està construint l’autovia del túnels de Bracons… els votants s’haurien de parar a pensar en tot el que han fet i el que han dit.

La veritat és que saben que són molts, especialment joves, que quan toca votar diuen allò de “jo voto les esquerres” o “als verds” i com hi ha molts partits extraparlamentaris amb noms que inciten a identificar-los amb aquests ideals, es decideixen per ICV-EUiA, sense adonar-se que seran traïts si cal, simplement per no molestar els del PSC que els donen els càrrecs, les cadires i els cotxes oficials.

Avui dia, amb els acords d’en Saura a les esquenes del seus companys de tRIPartit, al menys d’Esquerra, doncs jo no tinc massa clar que els del PSC no en sabessin res, ajudant al PSOE i en contra dels interessos de Catalunya i dels catalans, és a dir, dels seus votants, han quedat al descobert, ens han acabat de demostrar el tarannà d’aquesta colla i ens plantegen una qüestió: a canvi de què?

Comentaris tancats a Els polítics d’ Iniciativa es despullen

Llibre: Dimonis a la Ciutat dels Sants

Ambientada a la capital d’Osona, Vic, la famosa “Ciutat dels Sants”, aquest llibre és una trepidant novel·la d’intriga que barreja una guia turística de la ciutat, amb els Càtars, la maçoneria i la història medieval. Bastant similar al best seller “El codi Da Vinci”; podríem dir que és “El codi Da Vinci a la catalana”.

[@more@]L’escriptor, en el seu primer llibre, doncs és un informàtic vigatà, ha fet una molt bona novel·la, que t’enganxa fàcilment i de fàcil lectura. Potser el més difícil serà que el poder-lo trobar a les llibreries. Jo el vaig encarregar a “La Central” i a “Proa” i encara espero que em diguin alguna cosa. Vaig haver d’anar a la comarca per, després de demanar-lo a un parell de llibreries, aconseguir-lo.

El millor del llibre, com t’aproxima a la història dels càtars, el cristians que l’església catòlica va torturar i assassinar amb la Santa Inquisició; a la maçoneria i a la ciutat de Vic. El pitjor, l’abús de les frases descriptives i algunes faltes ortogràfiques, però també en podem trobar a llibres de gran tirada, com la traducció catalana de “L’església del Mar”.

1 comentari

Article 32.1

Quans de nosaltres, al demanar una beguda en un bar o tot comprant en un centre comercial o quan hem hagut de dur el cotxe al taller, ens hem dirigit a la persona que ens ha d’atendre en català i aquesta ens ha deixat anar un “¿como?” o un “¿perdone?” de forma repetitiva fins que hem canviat a la llengua castellana.

Jo tinc la sort de dominar, entre d’altres, aquestes dues llengües, cosa que no tothom pot dir, però no es tracta de sorts, es tracta de drets i deures. Jo tinc el dret de ser atès en la llengua que jo esculli, sense cap necessitat de canviar-la pel fet que l’altra part no l’entengui, no estigui còmode o simplement, no li vingui de gust parlar-me en català. Ells, els de la botiga, bar o taller, tenen el deure, si, si, el deure d’atendre’m en la llengua que jo esculli i si no m’entenen, m’han d’adreçar a la persona del local que m’entengui en la meva llengua. Repeteixo, tenen el DEURE.

[@more@]Per sort, tots els catalanoparlants tenim l’article 32.1 de la llei 1/1998 de data 7 de gener de 1998 la qual especifica clarament que qualsevol empresa que atengui al públic en general dins del territori del principat, ha de poder fer-ho en les dues llengües oficials, en castellà i també en català.

El problema rau en que moltes vegades no coneixem els nostres drets i també en que ens és còmode canviar, doncs com és evident, tots els catalanoparlants som castellanoparlants, mentre que no tots els parlants de castellà dominen el català i no tant sols en casos de nouvinguts, especialment sud americans i magrebins, que són les dues comunitats que menys aprenen el català, sinó també gent nascuda a Catalunya o que hi és des de la infantesa, però que no diu ni bon dia. Aquest és el cas del meu avi matern, murcià immigrat a Catalunya de jove i al que MAI vaig sentir-lo dir “bon dia” o “bon profit” i això que es va cassar amb una catalana. No es tracta d’anar donant lliçons o de passar males estones, però el cas és que algunes vegades, en alguns locals, no només no respecten la nostra llengua, sinó que fins i tot ens hi podem trobar amb certa “xuleria” a l’hora de demanar-nos que els parlem en castellà, oblidant que són ells els que ens han d’atendre a nosaltres i per tant, que som nosaltres els que triem com hem de ser atesos. Això val per locals amb atenció al públic, però també per estaments oficials i per serveis d’atenció al públic, encara que sigui telefònicament i sense importar si la central telefònica des de on ens truquen esta situada o no al principat.

Crec que en aquests casos, és bo, de bones maneres, informar al nostre interlocutor dels nostres drets i dels seus deures i en cas de reiterar en la seva postura, el més senzill seria marxar, però sempre és millor fer-ho després de deixar la nostra queixa en el llibre de reclamacions. Si es tracta d’una trucada telefònica, hi ha prou en demanar-li el nom i dirigir-nos a l’empresa en qüestió, realitzant una queixa formal, exposant el succeït i també les dades mínimes de la trucada.

Què podem guanyar amb tot això? Crec que és més que evident, que la nostra llengua no quedi com d’altres, com una raresa de caràcter folklòric. Això bé al cas, després de passar uns dies per la Val d’Aran, on a part del castellà i del català, tenen com a llengua oficial l’aranès, variant del dialecte gascó de l’occità. Allí vaig entrar en diferents botigues, bars, restaurant i un hotel. En tots vaig ser atès en castellà i només en dos, vaig poder escoltar que enraonaven aranès i a mi es dirigien en català.

Els que tenim com a llengua materna el català, superem els 6 milions i els que en parlen els 9 milions. Tenim una llengua que es parla a 4 estats (Espanya, França, Andorra i Itàlia), és oficial en un i cooficial en un altre. L’occità i la seva variant, l’aranès, no gaudeixen de tanta sort i els estats en els que se’n parla que són gairebé els mateixos que el català, però principalment a França, no fan massa en el seu favor. Si no defensem el nostre patrimoni cultural i els nostres fets diferencials, les nostres tradicions, qui ho farà per nosaltres. Ningú no ho farà, així que hem de fer-ho nosaltres sols.

Comentaris tancats a Article 32.1

Yes we can / Podemos

En castellà l’ eslògan de Barak Obama, el famós “yes we can” es tradueix per “podemos”, la paraula que ha fet famosa Cuatro per recolzar la Selecció Espanyola de Futbol i sembla que la còpia els ha funcionat, oi?

De la mateixa forma que en Obama ha entusiasmat als demòcrates dels EUA i a molta altra gent fins i tot fora de les fronteres del seu país, la “roja” també ha aconseguit que el que al principi era un total desinterès en si guanyaven o perdien, es transformés en un clar desig en favor de la seva victòria, tot i que em sento 100% català.

[@more@]

El fet de no tenir selecció del meu país competint en la Eurocopa feia que no m’entusiasmés gens. No vaig veure els primers partits i sabia els resultats al dia següent tot parlant a la feina. D’entrada ja m’era més simpàtica que sempre, aquesta “roja”: més catalans que mai, 1 de cada 3 jugadors (Puyol, Xavi, Cesc, Capdevila, Fernando Navarro i Sergio García) i la presència de jugadors del Barça o que han estat vinculats amb el Barça i Catalunya, com Iniesta o Reina, ja ajudava. Tot i això, no era suficient, cansat d’anys plens de Raules i Camachos.

El fet que el Luis Aragonés, un paio que mai m’ha caigut massa bé, però que ha tingut els collons de deixar en Raul fora de la selecció i de plantar-li cara a la Federació i la colla que la dirigeix, també m’animava una mica, però seguia sent una selecció amb la que no m’identifico, no representa el meu país.

Veient els penaltis amb Itàlia vaig creure que seria bo, com a aficionat al futbol, encara que no massa, veure el partit amb Rússia i veure jugar aquest tal Arxavin que sembla que ara vol el Barça (abans de l’Eurocopa era molt menys car)

Amb Rússia en van enamorar. Un grup jove, treballador, amb un futbol, especialment a la segona part, que recorda al del Dream Team, joc frec i de rondos. Es mereixen guanyar, deixant de banda altres mèrits i preferències.

Avui, davant de la final contra Alemanya, tenia dubtes. He estat pràctic. Qui prefereixo que guanyi, l’ Alemanya sosa però efectiva, on no hi juga cap al Barça però un al Madrid, un país amb el que no tinc cap relació o l’Espanya en la que juguen catalans, on hi ha jugadors del Barça, que ha demostrat fer un joc divertit i emocionant, que ha deixat Raul i la colla de sempre (Guti, Cañizares, Joaquín…) a casa i ha apostat pels joves, els bons de veritat i no ha seleccionat els que tenen nom encara que s’arrosseguin pel camp, la selecció d’un país més proper per mi i en el que tinc molts amics. Doncs la veritat, m’he alegrat que guanyi Espanya.

El pitjor, el que diran ara la colla d’anormals nacionalistes espanyols de la COPE, El Mundo, Tele5, Antena 3, la Razón, AS, Marca… la llista és tan llarga que no val la pena continuar-la. Es pot sentir un català i gaudir amb la victòria d’ Espanya? Si. Es pot tenir aquest sentiment amb Espanya, amb Andorra, amb França o amb Brasil. És com voler que guanyi el Manchester al PSG, simplement és una qüestió de simpaties. La veritat, aquesta “roja” és més simpàtica que les anteriors. Ja faran per fer que se’ns ennuegui com va succeir amb la de basquet.

Amics espanyols, felicitats. Espero que algun dia em retornareu el sentiment quan la meva selecció, la catalana, guanyi algun títol. Ja queda menys!

Comentaris tancats a Yes we can / Podemos

Beneïda sequera

Finalment, ara que la sequera sembla aparcada, al menys la extrema sequera, encara haurem d’agrair que l’haguem patit. No només ha ajudat a que quedin ben retratats la colla que diuen que governa el nostre país, si, els del tRIPartit, aquells que van dir que no al transvasament de l’Ebre a Barcelona, fins i tot els seus líders ho van signar i que ara tenien presa per fer-lo sota el eufemisme de “captació temporal d’urgència”. També ens ha servit per altres coses, no només en el terreny polític.

[@more@]

Com si es tractés del nou iPot o el nou iPhone, la ciutadania va al·lucinar amb els reductor de caudal d’aigua per les aixetes que acompanyaven els diaris del diumenge. Recordo com fa uns 20 anys, el meu pare els va posar a totes les aixetes de casa. Jo era un nen, però recordo com ens hi explicava i com els posava. Ara, milers de catalans, especialment a l’àrea de Barcelona, els han instal·lat, reduint el consum d’aigua sense perjudicar al confort.

Hem aprés nova terminologia, de fet nova per una majoria de la població. Conques internes, captació temporal, dessaladora… paraules que com el que signifiquen sempre han estat, però a les que no fem cas fins que la situació crema.

S’han desenterrat pous, reutilitzat aigües, hem conegut que podem recuperar aigües de pluja, ens han ensenyat que a Israel aconsegueixen collites i fan jardins on abans hi havia desert gràcies a ser els inventors del reg per degoteig i que a gran part dels conreus de Catalunya ho podríem fer servir reduint el consum de l’aigua. Ens han dit que la petroquímica de Tarragona consumeix tanta aigua com una ciutat de 100.000 habitants en dos anys, podent-ne utilitzar del mar… tantes coses ens han dit i hem escoltat.

Ara, quan sembla que l’emergència ha passat és el moment de recordar-ho tot, amb calma, amb serenitat i treure’n conclusions per procurar que mai més ens veiem duent aigua amb vaixell o gastant milions en campanyes a TV per conscienciar la població que ha de fer un ús responsable d’un bé tant escàs com és l’aigua.

Si tot va bé, amb les infraestructures que hi ha en marxa, que per cert, la majoria estan finançades per la UE i per l’estat, podrem estar un anys tranquils, pocs per cert. Ara és hora d’adonar-nos que els hem d’aprofitar i que el nostre govern, el de la Generalitat s’ha d’esmerar en fer alguna cosa més que dir que la culpa de tot plegat la tenen els que van manar 23 anys, quan ells en 5 manant a tot arreu no han fet gairebé res, ni tan sols a nivell de projecte.

En els gairebé 3 anys que els queden als que ens governen, quan ja en faci 8 que manen a l’Estat, a la Generalitat, a 3 de les 4 Diputacions, i a totes les ciutats més grans que Sant Cugat del Vallès, en tot aquest temps potser ens expliquen què és la nova cultura de l’aigua i la posen en marxa. Per ara seguim esperant.

Beneïda sequera!

Comentaris tancats a Beneïda sequera

Santamaria vs. Adrià, guerra de fogons

Ja fa dues setmanes que dura aquesta mal dita guerra o enfrontament entre dos dels millors cuiners del país. Mal dita guerra, ja que un dels dos protagonistes no està participant en l’enfrontament, en Adrià, mentre que en Santamaria no redueix el seu to agressiu i segueix cercant brega.

[@more@]

És cert que al carrer, la gent de a peu, parla de l’alimentació i de la cuina innovadora del Ferran Adrià o del Sergi Arola o de la Carme Ruscalleda. Potser per les imitacions que podem veure al Polònia o escoltar a RAC1, potser per la fama que ha adquirit la cuina catalana i els nostres restauradors, desplaçant els bascos (Arzak, Aduriz, Berasategui…) i encara més francesos i la seva “novelle cuisine” que cada cop és més “antiga” i poc imaginativa.

Però el que es parla al carrer no és el que sentim escopir per la boca del Santi Santamaria. Es parla de la qualitat dels aliments, els nous productes que ens arriben gràcies a la immigració, l’oli de gira-sol adulterat i molt especialment de com s’han apujat els preus dels aliments, per l’euro, per fer-ne combustibles o per pura especulació.

Parlar de dues cuines enfrontades és una farsa sense cap mena de base. Una cuina d ‘avantguarda, moderna, amb usos nous de productes de sempre i amb nous productes, natural o sintètics, però vigilats per les autoritats mèdiques i un altra cuina, la de sempre, la tradicional, la que basa el seu èxit en els records dels plats que ens feia la mare o l’àvia, els plats de festa o els del poble. A algú se li escapa que ambdues cuines poden, i de fet ja ho estant fent, conviure sense cap mena de conflicte?

De la mateixa forma que hi ha dies que et ve de gust fer un frankfurt carregat de extres i acompanyat d’una cervesa, també hi ha dies que gaudeixes d’un bon guisat i vi de porró, aspre i corpulent i dies en els que vols gaudir de l’exotisme d’un bon sashimi o sushi. Cal decidir-se per una o altre? Sincerament, podem gaudir de totes, quan ens vingui més de gust. Això és el que fa gran la cuina i això és el que hauria de pensar en Santamaria.

Què en treu de tota aquesta polèmica? Crec que res de bo. La majoria de pal professió s’ha posat del cantó del Ferran Adrià, especialment quan han vist que no “entra al trapo” i segueix fent el que millor sap, cuinar. El públic, la gent del carrer, no acaba d’entendre aquesta mal anomenada “guerra” i observa com es succeeixen les notícies. La premsa té una excusa per omplir planes, cada cop menys interessants i finalment, la competència de fora de Catalunya, potser per veure-ho com un conflicte entre dos “divos de l’òpera”, no ha fet massa soroll.

Diuen que en Santamaria ho ha fet per promocionar el seu llibre, però els beneficis de la venda d’aquest, els ha destinat a una associació de consumidors i a una organització que lluita contra l’esclerosi múltiple. Així doncs, el problema és el que des de la barrera, des de fora de Catalunya s’ha vist potser més clarament, un problema de “divo”. En Santamaria, des del seu Can Fabes, potser cansat de veure cada dijous al Polònia en Ferran Adrià i de veure com és venerat per propis i foranis, s’ha inventat una excusa per omplir la premsa, sense pensar-s’ho massa. Diu molt poc en favor teu, benvolgut Santi. Faries bé de callar, recapacitar i disculpar-te, tenint en compte que no ho has de fer pel que dius, més bé per com ho has dit, doncs tothom té dret a dir la seva, però no parlar per parlar, fer mal per vanitat o per enveges.

Mestres, feu cuina, la que voleu, la que ens fa gaudir i deixeu al públic que decideixi quina vol en cada moment.

1 comentari